Anunci guardat amb èxit
Categoria: bloc
Vist: 4

He llegit a un post de @malondamerce a instagram: Observa el que t'envolta des d'un altre punt de vista, juntament amb una foto des de dalt d’una muntanya.

Òbviament, si pugem a una muntanya, el paisatge que es troba al nostre voltant canvia. Ens fa veure les coses des d'un altre lloc, amb més consciència del que passa al voltant.

A peu de carrer veus les portes de les cases, des de la muntanya veus les teulades, però també les cases senceres, els carrers, la gent passar, les places, ... aquest altre punt de vista et dóna una nova perspectiva amb què perceps millor teu entorn.

És com el creixement personal. T'eleva, i et fa veure les coses que t'envolten des d'un altre punt de vista. Amb més perspectiva sobre les circumstàncies. Això et permet prendre millors decisions.

Anunci guardat amb èxit
Categoria: bloc
Vist: 2

Sovint confonem les prioritats, i això ens fa errar el camí.

Posem per cas que m’he de presentar a un exàmen important per a la meua vida. Obviament he de saber-me els continguts, doncs sobre ells van a preguntar-me. Però, he de dedicar tot el meu temps de preparació a estudiar continguts? És eixa la meua prioritat?

Dissortadament (o afortunadament) el nostre cervell té una forma d’actuació que ens ha portat a sobreviure els darrers 200000 anys, des que som homo sàpiens. Eixa forma d’actuar es basa senzillament en: si detecte un perill (un lleó que em vol mossegar) me’n vaig corrents (reacció de fugida). El cos desactiva tot el que no aprofita (basicament el cervell i el sistema inmunitari, que consumeixen molta energia) i activa el que necessita (els músculs per correr i el cor per bombejar sang). Quan ja ha passat el perill, activa tots els sistemes de “reparació” (sistema inmunitari inclós), per si hi ha alguna ferida, poder-la curar.

És un mecanisme biològic senzill i elegant. Afronte el perill, i després ja resoldré. I ens ha fet sobreviure a tota mena de situacions… Quan els científics estudien aquest mecanisme de supervivència, com a bons científics, li posen nom: es diu estrés.

Ai… estrès? Jo em pensava que l’estrés era una altra cosa,… que era el patiment que sempre tenim damunt. Doncs no. L’estrés és el mecanisme biològic de supervivència que ens ha portat fins ací.

Quin és el problema? Que avui l’estrés no el provoca un lleó o una serp que m’ataca. Avuí l’estrés el provoca la factura que he de pagar, el cap del meu departament, els xiquets a casa, o la parella, o les feines que he de fer, o el projecte que he de lliurar demà, o l’exàmen d’oposicions, o… tantes altres coses que fan que la nostra vida transcórrega en un estrés continu, en un estrés crònic.

Això té dos problemes: el primer, biològic, com que l’estrés es continu, el cos no sap quan activar els mecanismes de resolució per corregir, amb el que vivim en una alteració constant. El segon problema, i que ara ens ocupa,es viure amb el cervell desactivat, amb el que ens costa més solucionar allò que ens ocupa, fins i tot ens bloqueja les respostes.

Tornem al començament. Si jo m’he de presentar a un exàmen important per a la meua vida, que me la va a canviar absolutament, necessàriament hauré de dedicar un temps important a resoldre tot el que té a veure amb els estressors que em puguen estar afectant. Com més tranquil i relaxat afronte el procés que hi vaig a viure, més granties d’èxit tindré.

Per tant, una de les meues prioritat a l’hora de preparar-me, ha de ser la gestió de les emocions, que m’ajuden a resoldre eficaçment allò que em demanen

Anunci guardat amb èxit
Categoria: bloc
Vist: 4

Sovint es confon l’acceptació amb la resignació. Aclarim una miqueta els termes per saber de què estem parlant:

  • RESIGNACIÓ: Mira que ha passat !!! Buffff. Que mala sort, tot em passa a mi. Ja veus…
  • ACCEPTACIÓ: Mira que ha passat !!! Val, anem a veure que podem fer

I si l’acceptació fora la solució?

No cal dir que estem vivint moment molt convulsos, en els que no sabem per on tirar. Algunes persones opten per rebel·lar-se, altres per resignar-se. Unes s’enfaden, altres es posen tristes.

Volem ser les mateixes coses que fèiem tot i que sabem que no és possible i ens entestem en continuar donant-nos topades contra la paret.

Passejant per la voreta de la mar te n’adones de com és de gran l’oceà. Les ones van i venen sense un ritme establert, a la seua bola. Sobre la marxa esclaten unes sobre les altres, arriben fins la voreta, es barregen amb els granets de sorra,… tant se’ls dona arribar a una platja de sorra com a una altra de pedres, o de roques.

L’aigua accepta el seu destí. Des de l’acceptació, s’adapta a les circumstàncies que l’envolten. Des de l’acceptació aconsegueix el que desitja.

I nosaltres, encabotats en anar contra tot, i veient la solució davant els nostres ulls. Accepta que no tens el control del que va a passar.

I des de l’acceptació crea la millor solució.

Anunci guardat amb èxit
Categoria: bloc
Vist: 7

Estem asseguts en una taula, en un espai determinat, contemplant per la finestra un entorn agradable. Tot sembla tranquil. Assossegat. Fins i tot la música que hem posat convida a la relaxació (1 solfeggio a 528 Hz). Tot aquesta quiet. Res es mou.

Però això és només una aparença. En realitat ens movem a una mitjana de més de 107.000 km / h al voltant de el sol. Al seu torn, el sol està orbitant al voltant de la galàxia a una velocitat de 850.000 km / h i la nostra Via Làctia, va circulant per l'univers a uns 2'3 milions de km / h. Velocitats de vertigen, xifres que maregen.

Ara ens asseiem en el nostre saló de classe. A la taula, a terra. Fins i tot hi ha mestres es que prefereixen estar dret. Traiem el nostre manual o la nostra rutina diària. Donem la lliçó o compartim experiències. I demà una altra vegada. I el curs que ve una altra vegada. Així. Tot quiet. Sense canvis. Res es mou.

Però això només és una aparença. El nostre alumnat es mou, no és el mateix que ahir, ni el mateix que el curs passat, encara que sigui la mateixa classe. Té jocs diferents i, per descomptat, interessos diferents als d'ahir. La societat ha canviat. Les nostres relacions, els nostres hàbits, fins i tot la forma de menjar i les escombraries que generem, l'oci que consumim, i la tele que veiem. Tot és diferent. Tot va a velocitats de vertigen.

Com mestres s no podem romandre impassibles a el canvi, ja que la velocitat a la qual es mou tot ens engolirà qual forat negre.

Anunci guardat amb èxit
Categoria: bloc
Vist: 3

Metodologia? Didàctica? Filosofia educativa?

En la ment de tots i totes nosaltres tenim el conte de la ventafocs, bé per que ho hem llegit, fins i tot buscat en versions antigues, bé per que ho hem vist en diferents versions de pel·lícules. En aquest conte, el príncep va provant una sabata a moltes mosses per veure al peu de qui encaixa. Anem a guardar un moment aquesta imatge.

A hores d'ara, quan s'ha escrit tant i tant sobre diferents metodologies, quan s'han establert tantes propostes didàctiques, iniciar un nou bloc pot semblar agosarat, ja que, què més es pot aportar? Quin sentit té afegir nous continguts quan sembla que ja esta tot inventat?

La nostra intenció és crear debat, no aportar solucions. Com vam explicar en l'article de presentació, no pretenem crear dogma, perquè la nostra experiència ens ha mostrat el camí contrari.

Quan vam iniciar el nostre camí professional, a mitjans dels 80, a les escoles s'estava produint el debat conductisme / constructivisme. Nosaltres mateixos vam participar del, fins i tot vam arribar a enfadar-nos amb algun companys que no abraçava el camí pedagògic que nosaltres consideràvem l'únic. Ha plogut molt des d'aleshores.

Ara les xarxes socials estan inundades de sigles i paraules en anglès que queda més in: ABP, ABN, Flipper Classroom, Design Thinking, Gamificació, Thinking Based Learning, les competències, la cooperació, ... i pel camí han quedat el treball per projectes , l'aprenentatge servei, l'educació emocional, fins i tot s'han posat de moda pedagogies de principis de l'SXX en forma de negoci, com montessori.

¿I quina és la millor? Totes i cap. La millor és la que et ve bé a tu, a la teva escola, al teu entorn, al teu alumnat. Quan la sabata troba el seu peu, tot encaixa i es produeix el miracle de l'educació.

Pàgina 2 de 2