Sovint es confon l’acceptació amb la resignació. Aclarim una miqueta els termes per saber de què estem parlant:
- RESIGNACIÓ: Mira que ha passat !!! Buffff. Que mala sort, tot em passa a mi. Ja veus…
- ACCEPTACIÓ: Mira que ha passat !!! Val, anem a veure que podem fer
I si l’acceptació fora la solució?
No cal dir que estem vivint moment molt convulsos, en els que no sabem per on tirar. Algunes persones opten per rebel·lar-se, altres per resignar-se. Unes s’enfaden, altres es posen tristes.
Volem ser les mateixes coses que fèiem tot i que sabem que no és possible i ens entestem en continuar donant-nos topades contra la paret.
Passejant per la voreta de la mar te n’adones de com és de gran l’oceà. Les ones van i venen sense un ritme establert, a la seua bola. Sobre la marxa esclaten unes sobre les altres, arriben fins la voreta, es barregen amb els granets de sorra,… tant se’ls dona arribar a una platja de sorra com a una altra de pedres, o de roques.
L’aigua accepta el seu destí. Des de l’acceptació, s’adapta a les circumstàncies que l’envolten. Des de l’acceptació aconsegueix el que desitja.
I nosaltres, encabotats en anar contra tot, i veient la solució davant els nostres ulls. Accepta que no tens el control del que va a passar.
I des de l’acceptació crea la millor solució.