Sovint confonem les prioritats, i això ens fa errar el camí.
Posem per cas que m’he de presentar a un exàmen important per a la meua vida. Obviament he de saber-me els continguts, doncs sobre ells van a preguntar-me. Però, he de dedicar tot el meu temps de preparació a estudiar continguts? És eixa la meua prioritat?
Dissortadament (o afortunadament) el nostre cervell té una forma d’actuació que ens ha portat a sobreviure els darrers 200000 anys, des que som homo sàpiens. Eixa forma d’actuar es basa senzillament en: si detecte un perill (un lleó que em vol mossegar) me’n vaig corrents (reacció de fugida). El cos desactiva tot el que no aprofita (basicament el cervell i el sistema inmunitari, que consumeixen molta energia) i activa el que necessita (els músculs per correr i el cor per bombejar sang). Quan ja ha passat el perill, activa tots els sistemes de “reparació” (sistema inmunitari inclós), per si hi ha alguna ferida, poder-la curar.
És un mecanisme biològic senzill i elegant. Afronte el perill, i després ja resoldré. I ens ha fet sobreviure a tota mena de situacions… Quan els científics estudien aquest mecanisme de supervivència, com a bons científics, li posen nom: es diu estrés.
Ai… estrès? Jo em pensava que l’estrés era una altra cosa,… que era el patiment que sempre tenim damunt. Doncs no. L’estrés és el mecanisme biològic de supervivència que ens ha portat fins ací.
Quin és el problema? Que avui l’estrés no el provoca un lleó o una serp que m’ataca. Avuí l’estrés el provoca la factura que he de pagar, el cap del meu departament, els xiquets a casa, o la parella, o les feines que he de fer, o el projecte que he de lliurar demà, o l’exàmen d’oposicions, o… tantes altres coses que fan que la nostra vida transcórrega en un estrés continu, en un estrés crònic.
Això té dos problemes: el primer, biològic, com que l’estrés es continu, el cos no sap quan activar els mecanismes de resolució per corregir, amb el que vivim en una alteració constant. El segon problema, i que ara ens ocupa,es viure amb el cervell desactivat, amb el que ens costa més solucionar allò que ens ocupa, fins i tot ens bloqueja les respostes.
Tornem al començament. Si jo m’he de presentar a un exàmen important per a la meua vida, que me la va a canviar absolutament, necessàriament hauré de dedicar un temps important a resoldre tot el que té a veure amb els estressors que em puguen estar afectant. Com més tranquil i relaxat afronte el procés que hi vaig a viure, més granties d’èxit tindré.
Per tant, una de les meues prioritat a l’hora de preparar-me, ha de ser la gestió de les emocions, que m’ajuden a resoldre eficaçment allò que em demanen